"La mayoría de nosotros lleva enquistado, desde siempre, un viaje, que no es una visita ni una vacación, sino un sueño. Y que se va forjando poco a poco, mediante una delicada arquitectura. Es una amable melancolía, y desarrollamos un alambicado proceso para ponerla en pie: sin pasajes de avión, sin tiempo, sin dinero. De párpados a adentro.".. Maruja Torres
dilluns, 31 de maig del 2010
Un matí
Sento la porta que es tanca, el soroll de les claus, em llevo. Sé que alguna cosa ha canviat des que vaig arribar, em cuides diferent.. Avui abans de marxar has vingut a l’habitació, t’has acostat i m’has dit bon dia i que per fi ja es divendres. Et miro i somric, si, jo també esperava el divendres.
Plou. Surto de sota la vànova i vaig cap a la cuina sense treure’m la son la de cara i poso aigua a escalfar. M’agrada anar amb pijama per casa i aquest dels ossets es especialment còmode, fa temps que estem junts..
M’assento a la butaca prop de la finestra fins sentir que l’aigua bull i salta el piuet, ara tot en silenci de nou, arrossego els pantalons fins a la cuina - m’agrada estar perduda dins del pijama, així es més fàcil desfer-me’n- i em preparo el te.
Torno al costat de la finestra, aquesta butaca es perfecta, la mida de justa de persona (mida com jo..) amb peus inclosos, sento l’escalfor de la tassa a les mans. Poso música, hi ha David Sylvian, ja saps que en penso, una bona banda sonora per tirar-se pel balcó.
dijous, 27 de maig del 2010
Keoghs Cafe
Et miro les mans, m'agrada mirar les mans, els ulls, la boca, diuen tantes coses... T'he demanat com tantes vegades que m'escriguis alguna cosa a la plana d'avui, encara que sigui breu... Ho llegeixo, es bonic, tanco l’agenda i continuo mirant la gent que entra i surt i a tu, concentrat de nou en un llibre que no puc entendre.
Ho confesso, sóc addicte a les cafeteries i els muffins. El Keogh’s ho té tot.. racons per ser a prop i lluny de tothom menys de tu i els millors muffins del món. Heu provat el de maduixa o el de nous, canyella i una mica de nou moscada?? els porten amb una pastilleta de mantega i no, no els hi cal. L'obro, encara es calent i en pessigo un trosset.
Recordo el que em va portar aquí la primera vegada. No, no crec que tinguem un destí programat, però si que crec que el destí ens posa a l'abast les oportunitats de complir els somnis i a nosaltres ens toca decidir que en fem.
"Is maith an scéalai an aimsir"- Time is a great storyteller- El temps es un narrador excepcional.
Alice...
Hola! Sóc l'Alice. No, no sóc anglesa ni res per l’estil, només filla d’un hippie enamorat del llibre “Alice's Adventures in Wonderland”. I perquè Alice i no Alícia? Doncs perquè els llibres del pare son quasi tots en anglès i segons em diu, el nom havia de ser segons l’original...
La veritat es que no sé si pel nom, si pel pare –un somiador com jo- o per algun cromosoma, visc entre el cel - exactament als núvols- i la terra. Podríem dir que faig mitja jornada a cada lloc....
Després d’anys de provar de buidar el meu caparró a base de “carregar” el dels amics, he decidit escriure, escriure les meves histories. Realitat? ficció? ni una, ni l’altre, com diu un amic i per ser més exactes: “basat en fets reals”.
Ah! que no me’n oblidi.. ni per un moment us penseu que una cosa treu l’altre (jo no llençaria els gelocatils/aspirines a les escombraries.. que demà ho podeu necessitar!) l’Alice, escrivint o no, us necessita...